Apocalipsi

El cel es tancava, mica en mica, com una porta que s’ajusta perquè algú li ha donat un cop de peu sense voler i ja no hi ha marxa enrere possible. Tu cridaves no sé què, que vingués i t’agafés de la mà i et seguís cap a la llum, que era igual si ens tornàvem cecs, que el que calia era salvar-nos els ulls i no la mirada.

Però no em vas convèncer.

Vaig pensar que era millor veure-hi durant uns segons que cremar-me per sempre la retina i vaig quedar-me a terra i vaig mirar tan intensament tot el que em rodejava que no em va doldre morir poc després en la foscor més absoluta.